El sol fet d’estimar algú i poder dir-li què és el que sents, i que ni tan sols ho has escollit, perquè et surt així de fàcil, que no esperes res més enllà que aquest amor que està dins teu, perquè t’és suficient, ni que sigui mutu ni que en tinguis cap resposta, només sentir que pots estimar així és un regal.
Potser és tan senzill com això per sentir-se en pau quan t’enamores, no voler res més que poder estimar lliurement a qui estimes i sentir-se bé amb aquest sentiment tan íntim, sense que ningú torpedini constantment la teva manera de ser. Aquest és el meu equilibri emocional després d’anys de buscar-me entre la gent, acceptar sense renunciar al que sento, perquè sembla que si l’amor no és recíproc, s’ha de renunciar al sentiment, havent de provocar l’autodestrucció d’aquest amor per no reobrir ferides. Perquè jo també estic cansada de tanta fantasia.
temps de cireres 