El setembre del dos mil vint hauria venut la meva ànima al diable per poder trobar algú que m’ajudés, i ho vaig fer a un estudi clínic que tenen no sé quants tubs amb la meva sang congelada, i més enllà dels motius, tant de bo algun dia serveixin per ajudar a totes aquelles persones que s’han quedat en els llimbs d’aquesta malaltia. A mi m’han ajudat en el procés fins avui, i ara qualsevol entrenament no em sembla dur comparat amb l’esforç físic i emocional que em va suposar arribar fins a aquella primera visita. Per això m’aferro al gimnàs com si m’hi anés la vida, perquè després de tres anys de visites i proves, dos dins l’estudi i un de regalat en la nova Unitat que en va sorgir de l’estudi, perquè vaig recaure i no em van deixar anar de la mà, i gràcies també a tres mesos de visites, proves i rehabilitació a l’Institut Guttmann. I sobretot per entendre’m i donar-me recursos per ser capaç de poder continuar buscant i trobar la meva solució. I jo he sigut més persistent que la malaltia, i les casualitats que es busquen es troben, com professionals i amics que saben veure’t amb uns altres ulls i des del cor, des d’allà on la medicina no va poder arribar per manca de recursos i encara per manca de respostes. I potser per tot això allà on et cures hi ets feliç, i ho prioritzes per davant de moltes coses.
L’assistència sanitària a Barcelona la vaig lluitar i aconseguir quan tot el que em quedava era només força mental, i aquell primer viatge d’anada i tornada va ser etern, per estalviar detalls, però agraeixo de per vida que persones desinteressadament et vulguin dedicar el seu temps perquè tu puguis estar bé.
temps de cireres 